Parroquia de alcudia

Homilia a la missa d’acció de gràcies pel 150 aniversari de la fundació de les monges agustines.

                                                                                              (Alcúdia, 14 de Febrer 2009)

Un aniversari ben bé mereix esser recordat. Cent cinquanta aniversari de la fundació d’una institució de casa nostra dóna per a celebrar-ho festosament.

Les monges Agustines de l’Ampar, esteses temps enrere per a no pocs indrets veïnats de la nostra ciutat d’Alcúdia (Son Fe, Port d’Alcúdia, Can Picafort, Santa Margalida, Búger, Campanet) enguany estan de festa. Recorden un home de caràcter i un estol d’al.lotes d’empenta.

Parlar de la Congregació de les Agustines de Mallorca és parlar d’un prevere artanenc del segle XIX, Mn. Sebastià Gili i Vives (1811-1893). De la història d’aquest sant home hi destacaria dos fets que el sacsaren de debò. Als 9 anys viu ben d’aprop la pesta bubònica que per enllà de l’any 1820 els nuclis poblacionals d’Artà, Capdepera i Son Servera, perderen la tercera part de la població; això no pot deixar mai indiferent l’ànima d’un al.lot. Per altra banda, als 27 anys, tot seguit a l’ordenació de prevere, contempla la desolació de la supressió de 30 convents d’homes i 13 de dones, com si arribàs e l final de la vida religiosa; Alcúdia no en serà una excepció. Els homes i dones d’aquesta fidelíssima ciutat veuran clausurar l’estada dels seus estimats frares franciscans del Convent de Jesús, joies arquitectòniques, escultòriques i pictòriques seran esfondrades i per major inri hauran de rebre estoicament una nova realitat embetumada de progrés, a un indret de la finca conventual expropiada li denominaran carrer del Progrés.

El novell sacerdot no es resistirà als contratemps. Amb fermesa anirà sembrant llavors evangèliques a les parròquies on serà destinat i als altres camps d’apostolat, a la beneficència sobretot. Amb enteresa estarà al corrent del gemec de l’home, la dona, malmenat i trepitjat. Es proposarà –com molts d’altres del seu temps- arribar on l’estat era incapaç d’actuar. Mn. Gili viu amb senzillesa de cor la fidelitat a Déu i el servei a l’home. Déu i home. La contemplació del misteri de Déu l’atracarà a l’home; els gemecs, els interrogants, d’aquest el retornaran confiadament a l’escolta del Pare. Amb paraules simples viu l’amor a Déu i al proïsme, això que avui anomenam “amor crucificat”. Aquests dies la premsa nostrada ha dit de Sebastià Gili: “El P. Fundador, Sebastià Gili Vives, mai no abaixà la guàrdia en els seus propòsits i projectes en el camp social; es va saber moure en favor dels més desvalguts, els infants orfes i abandonats. Tot un home que lluitava aferrissadament per a la beneficència” (Balears, 6-2-09).

Però centrar-nos únicament amb el talant, l’esperit, d’aquest insigne prevere, té el perill d’eclipsar aquell estol d’al·lotes d’empenta, valentes dones que escoltaren d’aprop la predicació de l’apòstol i s’embarcaren amb la seva aventura.  Què hagués estat de Mn. Gili si no hagués tengut devora na Júlia Carrió Pons, d’Arta (1830-1905); na Concepció Martí Serra, de Búger (1840-1904); na Gertrudis Alemany Ramón, de Ciutat (1838-1904); na Càndida Alemanys,... entre d’altres? Aquestes dones agermanades en comunitat fan palès la inquietud apostòlica, l’entrega generosa, la caritat cristiana al servei de l’home desemparat, allargant la mà, donant aixopluc a tot el qui arriba cansat i angoixat,   més enllà de les murades de la Ciutat de Mallorca. I emprengueren tal volada que a la mort del Fundador (1894) deixava 18 comunitats amb 113 germanes.

Al planter de fundacions que sorgiran a la part forana es veu que el qui reclama la presència de les monges sempre és el poble. L’Ajuntament de la mà de la Parròquia, batle i rector caminen en la mateixa direcció. En el cas d’Alcúdia és el batle Jaume Oliver Casals (1837-1885) amb el rector Joan Ferragut Morey (1858-1898).

La ciutat d’Alcúdia que acollirà les primeres monges l’any 1880 era un municipi agrari que començava a deixar lloc a l’activitat industrial i comercial. L’any 1870 havia viscut el mal glop de veure esbucar-se la nau central de l’església que no començaria a aixecar-se fins a l’any 1882. Amb aquestes circumstàncies arribaran les monges: Sor Càndida Alemany, sor  Agustina Esteve, sor Pilar Rotger i sor Vicenta López i en tren fins a sa Pobla; aleshores, com tampoc encara ara, el tren no arribava a Alcúdia, esperem que prest sigui una realitat efectiva.

L’objecte d’atenció preferencial d’aquestes dones cristianes que viuen el baptisme en el marc de la vida religiosa seran els estrades més vulnerables, desfavorits, com són els nins, els malalts, l’al.lota que s’obr a la vida, la parròquia,... Quants de nins d’aquesta ciutat han passat per l’escola de sor Tadea i tantes altres monges? Quantes nines de casa nostra han passat per l’escola de sor Enriqueta, entre d’altres germanes? I quants de malalts i moribunds han rebut el consol i l’esperança de sor Emília i tot l’estol de monges infermeres que han passat per Alcúdia?

Tota aquesta tasca caritativa, evangèlica, avui li diríem social, ha de ser coneguda per a les generacions futures. Els homes i dones que poblen aquesta ciutat han de conèixer de primera mà l’entrega incondicional que feren antany i segueixen fent 128 anys després, a la nostra comunitat unes dones que formades a l’escola agustiniana d’amor a Déu i servei als germans han brodat bellíssims capítols de la història local d’aquesta ciutat. A tot aquest aplec li deim: “Déu vos ho pag”.

I per a vosaltres germanes que avui, encapçalades per la vostra Superiora General i el seu Consell el meu desig, fet pregària, és aquest:”Que mai vos faltin ulls per a mirar al voltant, orelles per a escoltar el gemec de l’home i la dona d’avui i cor ample i tendre per a estimar els desafiaments de la societat mallorquina, alcudienca, d’avui que segueix engendrant nins i nines mancats de calor humà, d’afecte familiar, ancians i malalts necessitats de companyia fraterna i que ens hi facem present com ho feu el vostre fundador, Sebastià Gili”.

Manllevant unes estrofes de Mn. Pere Joan Llabrés, dels Goigs del Servent de Déu (1989), vos dic a totes vosaltres, filles de sant Agustí, des de l’estima que sent per a aquesta Congregació que me va ensenyar a llegir i a pregar a l’antic convent de Búger, vos cant:

            Cap tempesta vos detura

            de seguir sempre endavant;

            si la vida és aspra i dura,

            vós teniu força de sant!

            Del gra mort surt la florida

            que donarà el fruit millor

            Enceneu-nos cor i vida

            en el foc del vostre amor.

                                                           Joan Pons i Payeras

                                                           Administrador Parroquial dÁlcúdia.